Fa unes setmanes en Sergi del Moral deia que l´aprenentatge cooperatiu és semblant a un ànec, molt maco, però molt punyetero. Talment. Un bon percentatge de docents comencen amb il·lusió però acaben desinflats davant les dificultats (que si les famílies es queixen, que si tota la feina se la carreguen els mateixos, que si costa acceptar alguns companys, que les discussions són superficials….).
En aquest escrit es comparteixen 3 dificultats i algunes pràctiques per afrontar-les:
- El diàleg és un prerequisit que esdevé dificultat si no es treballa. Requereix pràctica. No és una capacitat innata. S´ha d´ensenyar, practicar, regular. Com podem esperar que aprofundeixin en equip si no han practicat abans l´escolta activa per parelles? Quants dels adults que formem els Claustres sabem dialogar realment? Quin sentit té queixar-nos si els adults no ensenyem a escoltar?. Es recomana formar parelles abans de crear els equips, amb l´objectiu de practicar el diàleg, l´escolta activa, i al mateix temps fer dinàmiques de cohesió (autoconeixement, expectatives, coneixement de l´altre…) i algunes activitats d´aprenentatge en vistes a esbrinar si en el futur aquestes parelles poden ser la base d´un equip de 4. A la dreta s´ofereix un exemple. L´equip es construeix sobre una base sòlida si els alumnes dominen l’escolta activa i han consolidat prèviament una relació forta amb una parella.
- L´aprenentatge cooperatiu permet conèixer-se en profunditat i aprofitar les qualitats de cadascú per al bé comú. L´autoconeixement és la base de l´autoregulació dels aprenentatges, per tant de l´avaluació. Per aconseguir-ho, les dinàmiques de cohesió han de dur a un coneixement autèntic d´un mateix i dels altres. L´alumne ha de poder expressar les seves capacitats i emocions predominants sense caure en generalitats (sóc simpàtic, sóc graciós….), un fet estretament lligat al nivell d´autoconeixement de l´adult, que no sempre és elevat. També han d´ajudar a tenir un bon nivell d’autoestima i de connexió amb sí mateix. Al mateix temps s´ha de crear el clima que permeti expressar amb claretat i sense subterfugis els aspectes en que ha de millorar, així com les capacitats i limitacions dels seus companys. Al principi es practicarà en parelles. Aquí s´hi troben alguns exemples de dinàmiques de cohesió.
- Les tasques i funcions s´han d´especificar per a cadascun dels membres de l´equip. A vegades es reparteixen les tasques per equips. No és suficient. Els alumnes han d´aprendre a repartir tasques entre ells, no només les tasques de rol (secretari, portaveu…) sinó també les tasques de contingut (un resumirà, l´altre plantejarà preguntes, un dibuixarà, un cercarà vocabulari… etc). Si no es reparteixen tasques de contingut (al principi amb ajuda del docent però després els mateixos alumnes ho fan sols) tota la feina se la carreguen uns pocs.
Tindria poc sentit que algú pensés que aplicant unes poques tècniques i estructures cooperatives els alumnes automàticament sabran dialogar i es coneixeran entre sí, quan els mateixos adults solem anar justets dels dos aprenentatges. En canvi, és molt estimulant si el docent el viu com un camí d´aprenentatge professional i personal, un camí que permet una progressiva autoorganització de l´aula i una major autoregulació de l´alumnat.
Post llegit 9375vegades
Gràcies David! I tant, la pàgina del GRAI és un referent!